L’himne homèric a
Dèmeter, el més breu de tots, diu així:
Començo per cantar
a Dèmeter de formosa cabellera, l’augusta deessa. A ella i a la seva filla, la
bellíssima Persèfone. Salve, deessa.
Empara aquesta ciutat i dóna principi al meu cant[1].
Ens referim a la Ceres llatina, deessa de
l’agricultura, de la fecunditat i de l’amor maternal. Iniciem el bloc prenent
les paraules de l’himne citat, evocant-la perquè ens faci de guia en aquesta
aventura i doni principi al nostre
periple concret.
En Grimal[2]
constata com un dels atributs de la dea, juntament amb l’espiga, el cascall. El
cascall, a la cuina mediterrània i en d’altres, s’empra com a espècie i se’n
treu, també, oli. Del cascall també se n’obté l’opi, l’heroïna i la morfina. Una
barreja interessant...
[1] Himnos homéricos, la
“Batromaquia”, Traducció en castellà de Alberto Bernabé Pajares, Biblioteca
Clásica Gredos.
[2] Diccionario de mitologia
griega y romana, Pierre Grimal, ediciones Paidos.
HAMBURGUESA D'OPI
Ara és el temps primaveral, temps de roselles i de cascalls florits: a Eivissa, on hi prosperen molt bé, i també en alguns indrets de Catalunya. La rosella és el germà `poble i humil del cascall, la planta de l´opi. Per cert, ha un misteri que no he pogut aclarir: Espanya consta com a el tercer productor del món de llavors de cascall (opi!), per darrera de Turquia i Txèquia.
La Natura ara imita el pintor Lluís Roura- aquest gran renovador del paisatgisme- i entapissa el seu esplèndid verd primaveral amb l´esclat vermell de les roselles. Aquestes plantes són innocents, encara que tinguin un parent perillós i pinxo, el cascall que farceix els camps de l´Afganistan i serveix per finançar el poder tribal i el totalitarisme islamista.
Tot i que el malèfic cascall (“adormidera”, pels que no coneixeu bé el català; “poppy”, en anglès per a les nostres àvies- perseguides per guàrdies civils que no tenien res més a fer- era un benèfic remei per al mal de queixal i per al nadó que no volia dormir. Aquests usos, per cert, ja eren coneguts pels sumeris, els antics egipcis i els antics cretencs, que ja els cultivaven. Ara, per cert, en tinc un preciós exemplar florit a la meva terrassa, però- m’afanyo a dir-, només me n’ interessa el seu goig estètic, no el gaudi estupefaent que té per a altres. Tornem a la humil rosella que vesteix el camp de piquets: Sam, un amic de Califòrnia que es passa temporades aquí, m’ ha preguntat, ingènuament, si els pagesos la sembraven, cosa que m’ ha deixat una mica parat. Igualment, uns amics jueus belgues també s’estranyaven del roig intens de la flor, contrastant amb l´esvaït i pàl·lid que llueix a les terres septentrionals.
El roig de la rosella, però, s´escau amb el roig de la sang, tal com ho veuen els anglesos col·locant-se al trau, per un dia, una flor de rosella en record d’ un fet de guerra. De paper o de plàstic, és clar: la rosella, emblema de llibertat, és l´única flor que no es deixa posar en un pitxer, ja que els fràgils pètals li cauen de seguida.
En el meu record lingüístic, quan dic rosella, dic un nom literari: la meva mare, a pagès, em va ensenyar a dir “gallgallaret”, que és el bonic nom que en diem al meu poble (Vilavenut, Pla de l´Estany). Però, al costat mateix, i arreu de les terres catalanes, podem sentir-la anomenar ababol, roella, ruella, rovella, gall, capellà, gallet, badabadoc, paparota, paramà, quicaraquic, quiquiriquic ,quequerequec, cacarequec, cararequec, coquerecoc (els francesos en diuen, com el cant del gall, coquelicot),pipiripip, peperepep, i encara d’altres Noms tan variats i deliciosos, com cap altra planta, resumit en un terrible amapola, que és l´únic nom que coneixen la majoria de joves catalans, gràcies a la “benedicció” del bilingüisme.
No heu tastat l´amanida de ruelles?. La saben preparar les àvies del Pallars, més sàvies que molts cuiners, quan la planta és tendra -a vegades coincidint amb Setmana Santa-.
Igualment, les llavors de rosella, torrades amb mel, era una menja dels nostres avantpassats ibers i, actualment, les llavors del seu parent gran, el cascall o planta d’ opi, formen part de coques i pastissos de tota l´Europa central i de l´est d’ Hongria a Txèquia, d`Eslovàquia a Grècia, d’ Alemanya a Polònia; en alguns d’ aquests països és un típic pastís de Nadal. En realitat també les nostres àvies les afegien a les coques, i per això en deien “pintacoques”, i encara avui, són un ingredient corrent de la rica pastisseria del nucli dur d’ Europa, compartit per cristians, jueus i islàmics. Fins i tot es fan panets (buns) per a hamburgueses amb llavors de cascall.
(Jaume Fàbrega, 19 de març 2012, a www.diarigran.cat)
